14 i 15 de setembre 2013. La Matagalls Montserrat molts anys després.

Feia 12 o 13 anys que no corria la Matagalls Montserrat.

Aquest any, motivat per uns bons companys, la Cristina, en Josep, en Xavi i alguns altres que no van aconseguir plaça per participar-hi, vaig decidir tornar-la a fer. Després d’haver-la completat unes 14 o 15 vegades, no creia que tornés a repetir l’experiència, però mira ! En el fons crec que sempre tenia ganes de tornar-ho a provar i veure si encara seria capaç de fer un bon paper… però molt al fons…

Doncs bé, em tornava a tocar. Ara com a veterà, acompanyat per uns “novatos” magnífics, forts, durs i amb uns ànims i una capacitat de resistència admirables. Sentia que els havia embolicat jo en aquell parany, quan en realitat eren ells que m’havien embolicat a mi ! Els hi dono les gràcies. Això feia que em sentís molt responsable de tot, d’intentar que arribessin, de que no tinguessin masses problemes, d’aconsellar-los de l’alimentació, l’equipament, l’entrenament, la mentalització, etc. i sobre tot en portar el ritme adequat durant tota la travessa, ni massa ràpid ni massa lent. Això feia que veiés com d’important era la meva concentració en cursa, ja que ens havíem marcat un objectiu d’unes 13 hores i mitja. Penso que la meva experiència ens va donar únicament confiança, i jo ja la tenia, però els companys no, notava l’efecte tranquil·litzador que els hi donava i com confiaven en tot el que els explicava. No els podia fallar !!!

Bé, després d’uns bons llargs entrenaments per muntanya, en els que crec que vam gaudir mes que entrenar… a banda de cohesionar el grup i prendre unes bones cerveses, va arribar l’hora de la veritat. En Jordi Serra ens va portar cap a Coll Formic.

Ens vam inscriure com a grup, per tant teníem la sortida junts a les 17:08. Més de 1800 participants ja havien sortit. Darrera nostre en sortirien uns 1400 més. Curioses les cares dels companys, una barreja d’il·lusió i por molt interessant. Estan molt nerviosos, pensava jo, i així era, el que tenien ganes era de començar d’una vegada. Se’ns anaven les cames i el cap ja el teníem camí de Montserrat. Les cinc i vuit, per fi sortim. Caminem, trotem, caminem, escalfem bé… uns nuvolots amenaçaven pluja, però no va caure ni una gota. Transitem pel Pla de la Calma fent petits tobogans, sense cremar-nos, evidentment en aquets moments les forces estan intactes i la motivació fa que vulguis tirar mes ràpid. No! Control. Queda moltíssim, cal dosificar constantment. Cal pensar amb alimentar-se, en hidratar-se, en conservar els peus el millor possible… Iniciem la baixada per pista. Jo esperava els corriols que coneixia de les edicions anteriors per arribar a Aiguafreda, però no. Pista, pista i més pista. Així que correm, correm i correm. La pista va bé per avançar a la gent, però es terriblement avorrida. Passem a molta gent, baixem ràpid i bé, sense problemes, no anem pas a tope, però si de pressa. Veig a la gent i m’adono com ha canviat tot en aquests anys. Molts més corredors, moltes més noies i els equipaments són molt més tècnics. Les sabatilles més lleugeres i amb més grip, les mini motxilles, les barretes energètiques i gels, tallavents i samarretes tècniques, mitjons compressius, els camelbacks… Recordo quan per allà als anys vuitanta la gent em mirava estranyat i se’n en reia al veure’m córrer amb malles… sí que han canviat les coses sí…

Arribem a Aiguafreda uns 8 minuts més tard del previst, em sembla que el fet d’anar sempre per pista va fer que s’allargués una mica més aquest tram. Allà ens esperaven la Mònica amb l’Oriol, la Sílvia, l’Uri i l’Anna. També la germana d’en Josep. Ens avituallem, prenem els frontals i tirem amunt. El més fort del grup, en Xavi, anava com un tiro. Jo aprofitava alguna estona per situar-me al darrera seu i relaxar-me una mica psicològicament. Calia trobar el ritme i mantenir-lo. Ni més ràpid ni més lent. Passem controls, les pujades a ritme, les baixades molt ràpid, quan més dolent el camí més gent passem. Encenem els frontals. En un moment escolto una veu coneguda, em giro i reconec l’alta silueta d’un vell company de correries, en Paco de Caldes, quina alegria, feia molts anys que no ens veiem, ens abracem i intercanviem novetats. En quantes curses i travesses havíem coincidit…!!! Amb tot això arribem a Coll de Poses km 32,8, allà ens esperen els d’abans, que agradable i animós es trobar-los. En el moment d’arribar mantenim els minuts de retard sobre l’horari previst. La parada és llarga, massa, però si està tan bé…ens tornem a avituallar bé, carreguem aigua i marxem, fa fred, ens costa entrar en calor, a base de triscar ho aconseguim. Ara ve una estona llarga i pesada fins a Sant Llorenç Savall. Intento agafar el ritme, primer de pujada, després un tram trencacames amb corriols una mica tècnics de baixada i més tard la llarga i pesada pista de baixada fins a Sant Llorenç. Ho recordo tot perfectament, així que és hora de tornar a aprofitar l’experiència e imprimir un ritme que costi però no arribi a ofegar. Ens sentim bé i amb forces. I animats també. Tot i que es fa llarg i pesat arribem a Sant Llorenç a prop de les 12 només amb 14 minuts de retard sobre l’horari previst, estem al km 46,5. És en aquest punt on se’ns afegirà la Cristina, aire fresc per la resta de la travessa, ja teníem ganes de trobar-la. També vindrà amb nosaltres en Jordi Hurtado. En aquest punt ens avituallen en Jordi Vilajosana i en Jordi Simó. Com es nota que són gats vells en aquests menesters… que bé que ho fan ! Que bé que saben com estem i què necessitem… ens mengem uns deliciosos entrepans fets per la Cristina i ens bevem una Coca-Cola fresqueta que ha portat el Jordi, ens canviem de samarreta i arranquem. O al menys això intentem. Com costa !!! Hem tornat a parar massa estona, hem agafat fred, i la parada en sec després de baixar fort durant tanta estona ens ha encarcarat les cames. Comencem a caminar amb tibantors per tot arreu, quasi com Zombies. Només és fred, de forces estem bé. Poc a poc ens escalfem i tornem a anar bé. Aquest tram és més aviat lleig. Ens costa però arribem a les Arenes, jo esperava el preciós corriol que vorejant la Castellassa et porta a Coll de Grua, però no. El traçat ja no va per aquí, una pista de torturadora pujada ens ha de deixar a la pista del Dalmau, ja a prop de Matadepera.. Pel camí anàvem trobant cadàvers. És un dels moments crítics que sabíem i esperàvem. Era el moment de treure’m el barret de tirar de la butxaca i matxacar als companys imprimint un ritme fort que costés de mantenir però no arribes a ofegar. Jo tenia molt clar que de forces no ens en faltarien, però calia trobar el punt just d’esforç per arribar, i que no fossin moltes hores, ja que crec que tan esgota la intensitat de l’esforç com la durada. Vull dir que anar molt suau i tardar cinc hores et trinxa igual o més, sobre tot psicològicament. Ja pujàvem per la pesada pista, muts i cara de gos. De sobte em van fer adonar que al Josep li costava seguir, per tant, tocava afluixar una mica però ja quasi érem a la pista del Dalmau i havíem retallat uns quants minuts. En aquests moments, pels quilòmetres ja fets, per l’hora i tot plegat és quan apareixen les crisis i “pajaras”. Ja ho sabíem i estàvem preparats per patir-les i per superar-les, però quan l’estàs passant… ufffff, tot el que arribes a pensar… no se si va ser en aquest punt o un altre de semblant, en que en Josep ens va obsequiar amb unes magnífiques reflexions, per altra banda típiques, de què collons estava fent allà. I que en lloc de gastar-se els calers en unes sabatilles de córrer per muntanya, el que tenia que haver fet era comprar-se una “Chupa” de cuiro negre, agafar una moto i atipar-se de fer quilòmetres. Allà no, però els dies posteriors vam riure molt recordant-ho. Bé ja érem flanquejant  la part baixa de la Mola per entrar en breu a l’asfalt de l’ urbanització de Matadepera. Més o menys el km 60. Massa pista pel meu gust, entenc que pels avançaments i per evitar taps va molt bé tanta pista, però són molt monòtones i avorrides. Li treuen encant al recorregut i es gaudeix menys corrent, també es suavitzen les pujades i baixades. Potser als corredors purs el hi va millor, però a mi m’agraden el corriols. Les sensacions que tens baixant un corriol tècnic a tot drap son difícils d’explicar. Crec que es poden comparar a anar amb moto o a esquiar. Requereix molta concentració, molta coordinació, força muscular, moltíssim tacte i penso que hi ha una part innata que és quasi impossible d’entrenar, o ho veus clar o simplement no ho veus. Però el que sents quan baixes així….és espectacular i …increïblement fàcil per uns i… impossible per d’altres. Potser per això m’agrada tant. 

Allà vam trobar l’avituallament amb sorpresa, la Ceci i la Maria Amat s’havien sumat a l’equip. La Banda del Cava acabava de tocar a l’Era . La parada no va ser tan llarga. Ens faltava baixar els inclinats carrers de Matadepera per arribar a la carretera del Coll de les Estenalles, on sense parar vam dir adéu als avitualladors. Ens quedàvem solets fins a Montserrat. Eren tres quarts de tres. En aquest punt em tocava fer un reset. Necessitava relaxar una mica el cap, el tram era clar i evident, sense possible pèrdua, pujada suau fins al Coll de Queixal. En Josep ja estava recuperat dels seus desitjos de convertir-se en “motero” i se’l veia molt bé, els que s’havien incorporat a Sant Llorenç estaven fresquíssims i al Xavi el veia perfecte. Va ser una estona molt estranya, al menys per mi. Vaig quedar-me uns 30 metres per darrera i em vaig aïllar. No passava una crisis, només em refeia per poder tornar a establir la tirania d’un ritme alt des del coll de Queixal a Monistrol. No tenia dubtes. Volaríem pels corriols de baixada que ens esperaven a partir del coll de Queixal i aniríem com unes bales fins a Monistrol. Em vaig aïllar tant que no vaig saber que a en Xavi ja li feia mal el genoll. Els vaig atrapar al coll, el descens fins a la casa de l’Obac va ser atlètic. Allà vam tenir l’única marrada en tot el camí, que corregirem immediatament, i aquí va ser on en Xavi em va dir que li calia posar-se alguna cosa al genoll i disminuir el ritme. Vaig quedar parat. Doncs d’acord, a reduir el ritme i a intentar arribar tots junts a Montserrat com fos. Fins aleshores encara anàvem perfectes de temps. Es va acordar que ell tires al davant i portes el ritme, ja que era baixada i és on més pateixen els genolls. Per sorpresa meva el ritme era prou bo. Seguíem deixant cadàvers a la vora del camí. Vaig seguir pensant que arribaríem bé, potser perdríem una mica de temps però tan donava. De forces i de moral el veia bé. I així era, però quan et fa mal un genoll comences a fer moviments estranys i a fer recolzaments diferents. A l’arribar a Les Vendranes la cara d’en Xavi ho deia tot. Ja no només li feia mal el genoll, els abductors també. Va caldre parar una estona i en Jordi amb bones mans li va fer un massatge. Veient-li la cara quan les mans del Jordi li passaven per la cuixa va ser quan ens vam adonar que la cosa estava fotuda. Es va començar a enfonsar. Només faltaven uns 14 kms. Ell i en Jordi van anar fent i els altres tres anàvem una mica més de presa, els vam esperar al collet que hi ha abans de baixar a Vacarisses, els dolors ja li havien provocat vòmits i groc i abatut ens va dir que ho deixaria a Vacarisses. Jo encara pensava que es podria refer, i anímicament potser així podia haver estat, però el cert és que en cas de seguir no faria més que agreujar les lesions. En aquest moment el que decidírem els altres fou que si li passava una mica i volia seguir l’animaríem i aniríem tots junts tardéssim el que tardéssim. No va ser així. I per dur i trist que ens suposes, era la millor decisió possible. Poc a poc vam arribar al cementiri de Vacarisses i no el vam enterrar, però si que va trucar que l’anessin a buscar i el seu company Jordi es va quedar amb ell. La veritat és que ens vam quedar molt fotuts. Gran part de tot l’encant es va esvair. El que ens quedava per davant perdia sentit. Eren tres quarts de sis. S’havia fet tard. Calia reaccionar ràpid i seguir abans no ho enviéssim tot al reg. Capcots, freds  i en silenci vam seguir el recorregut. Tot i la tristor que sentíem també escoltàvem les ganes interiors de completar el repte. Corríem pel Palà, pel garden que hi ha a la carretera de Manresa i no va estar gens malament com vam pujar a la Carena de l’Hostal de la Creu.

Teníem Montserrat al davant, més aviat al damunt, esplèndida, desafiant… Avall va! Cap a Monistrol. La baixada és tortuosa, molta pedra i salts, els peus ja estàvem adolorits, però avall sense pietat, amb un ull mirant el terreny i amb l’altre a en Josep que ara si que el veia patir. Al arribar ens va ensenyar la immensa llaga que tenia a tota la planta del peu. Impressionant. Ara es l’hora d’aguantar els mals. Ara cal fer l’últim esforç, concentrar-se amb això i oblidar-se del dolor, ja tindrem temps demà per plànyer-nos. Com havíem dit de fer, vam travessar el pont de Monistrol corrent atlèticament. Els avituallaments, l’esforç i alguna altra cosa va fer que els companys haguessin de parar en un bar per anar al bany, jo em vaig prendre una altra Coca-Cola tranquil·lament, amb la certesa de que ja ho teníem. No tenia ni pressa. També vam compartir uns gels. La represa va ser bona, bon ritme i amunt. Seguíem passant gent, en Josep s’anava quedant, jo afluixava lo just per tornar a tenir contacte amb ell i seguia tibant. M’imagino que si li dono més temps m’hagués agafat pel coll. Vinga amunt ! Sense contemplacions! Està fet. Quan ja faltava molt poc, vaig adonar-me’n que, si ens afanyàvem, encara podíem baixar de les 15 hores. Va tornar a sortir el tirà i l’esperit competitiu, i junt amb la Cristina, que seguia fresca com una rosa, quasi esprintant per les escales i sempre mirant per on i com anava en Josep, arribàvem a la plaça de l’arribada pujant les escales de dues en dues. S’havia acabat altre vegada. Una vegada més. I ja en van no se quantes… aquest cop en 14 hores i 57 minuts, en Josep va entrar just dos minuts al darrera com un campió! i quina cara que feia…!!!! També va aconseguir baixar de les 14 hores. Els 85 kilòmetres i mig estaven tots darrera nostre.  Que contents estàvem. Quines abraçades…però la felicitat no era completa, pensàvem amb en Xavi, ens faltava ell. Espero que l’any que ve la pugui completar (si vol).

Es curiós com les sensacions es poden reviure després del anys i ser quasi idèntiques, encara que sigui amb diferents companys. Amb tots ells acabes tenint un munt de vivències compartides que formen part de l’essència i el sentit de portar a terme aquests reptes i poder convertir una il·lusió en realitat.

No vull acabar sense tornar a donar les gràcies a tots els que van col·laborar d’alguna manera i als que simplement ens van donar ànims. Ens vau ajudar molt i ens ho vau posar molt fàcil. Gràcies a tots.

Per l’any vinent queda en peu un avituallament complert a en Xavi si ho vol tornar a provar.

Escrit per : Carles Urpinell