Quan un amic es mort,sempre li obro una ruta per la seva memòria.Aquesta vegada,es una situació especial,per això el lloc ha sigut també especial:elRoc Gran de Ferrús.En JORDI SANS l`últim mes va fer un baixón,i llavors vaig començar a obrir-li una via per Ell .Em feia il.lusió poguer anar a casa seva i “animar-lo”amb una ressenya benparida del Armand Ballart en forma de cuadre…però en Jordi va marxar i no hi vaig arribar a temps.En solitari,havia obert 4 llargs. El dia del seu enterrament,el seu fill Joan,em va dir:”ja saps el que has de fer”,i Jo li contesto que ja estava fent la feina pero que no l` havia acabat, i Ell,entusiasmat,hem va demanar de venir amb mi a acabar-la…quin honor més gran!
…” quant un col.lega mort,normalment li obro una via en record seu…” Això vaig dir.li al antic guarda del pedraforca Jordi Sans,del grup muntanyens d`ullastrell. En robert havia mort als alps feia deu anys ,i la meva idea va calar en el grup.Van decidir fer-ho i Jo hi vaig col.laborar.En Jordi tenia la linea clichada.En tres vegades la vam acabar, i aquest es el resultat:
Via Ferrada de les Baumes Corcades, dia 13 de novembre de 2011
Diumenge al matí, cinc companys, en Toni Rodríguez, la Isaura Sans, la Marta Coll, en Jordi Simó i l’Anna Graell, sortim en direcció a Centelles. Busquem un bar per menjar-nos l’entrepà i fer un cafetó. El dia s’ha llevat núvol i hi ha boira baixa.
Després d’esmorzar anem en direcció al pàrking de la via ferrada, ens equipem amb l’arnés, casc i dissipador i ens posem en marxa. Uns 15 minuts caminant fins a peu de via. Al arribar a l’inici de la ferrada trobem cua, de fet el pàrking estava ple de cotxes. Esperem el nostre torn i comencem a pujar per la via molt ben equipada. Fem un primer tram força vertical i arribem a una esplanada que diuen que és un autèntic mirador, però nosaltres el que veiem és un mar de núvols, tot queda cobert per la boira.
Ens retrobem amb la Marta, que ha pujat pel camí. Ens apropem a la franja de roca amb unes balmes plenes de forats. Aquesta franja de roca dona nom a la ferrada, la via ferrada de les Baumes Corcades. Tornem a trobar la paret equipada i a pocs metres ja trobem el rètol que indica el pont nepalí. La Isaura ho té clar, cap amunt! Els demés fem un flanqueig per sota el pont i l’esperem on s’acaba aquest i on es tornen a trobar les dues vies. Comença a plovisquejar! Al pont hi ha cua per passar. Mentrestant, nosaltres trobem el llibre de registre de la via i deixem constància del nostre pas. Després d’una estona d’espera ja veiem la Isaura que comença a avançar. I en un plis ja és a l’altra costat! les seves paraules: “fa més ‘yuyu’ mentre t’esperes que quan hi ets!”.
Ara ja plou amb més intensitat, tota aquella boira baixa ha pujat i està deixant anar un bon ruixat. Continuem per la franja de roca balmada fins que trobem dues noves possibilitats de via: una que puja i l’altra que baixa, les dues ben equipades. Tirem avall amb molt de compte, ja que està força mullat. Caminem una miqueta fins a trobar a mà dreta el tram més difícil de la ferrada “ l’esperó de la Tosquera”, el qual deixem pendent per un altra dia que no plogui. Tirem a l’esquerra pel tram més fàcil fins a trobar un pla i per avui ja hem acabat; continua plovent i decidim baixar per la pista asfaltada que ens porta fins al pàrking. Però la via no s’ha acabat, més amunt queda l’últim tram de la ferrada el qual condueix al turó del Puigsagordí (972 mts.) i que també quedarà pendent per la pròxima ocasió.
I per finalitzar la nostra aventura un bon dinar al restaurant “Les Brases” (Centelles); una bona escudella amb pilota que ens refarà de la mullena, i una molt bona companyia.
