Quina millor manera d’agafar gana pel dinar de Nadal que començar el dia corrent a la muntanya i respirant una mica d’aire fresc!
Així que el dia 25 ens llevem d’hora. L’Anna, el Xavi i els 2 Jordis agafem el cotxe en direcció a Sant Llorenç per participar a la Pujada a la Mola. Allà hem quedat amb el Jimix, que també és un fix d’aquesta cita.
Aquesta és una cursa que, organitzada pel Club Muntanyenc de Terrassa, porta molts anys celebrant-se, però en els últims anys, coincidint amb el “boom” de l’atletisme popular, és quan ha agafat més renom i ha augmentat el número de corredors.
A les 10 del matí, ben abrigats perquè el dia és assolellat però amb molt de fred, uns 400 corredors estem disposats a la línia de sortida per començar la córrer… i per patir!
La cursa comença a Can Robert i puja per la pista fins arribar a Can Poble. L’amplada de la pista permet que tots anem agafant el ritme que ens és més convenient i el seu desnivell s’encarrega d’escalfar-nos les cames i fer que els pulmons hagin de treballar a ple rendiment.
A partir de Can Pobla es va a enllaçar amb el Camí dels Monjos que porta ja fins a dalt de la Mola. En aquest tram el camí transita per corriols estrets que fa que els corredors es moguin en fila índia, intentant avançar, si les cames ho permeten, en aquells punts on el camí s’eixampla una mica.
Arribant a dalt de la Mola, força gent, entre ells molts dels acompanyants dels corredors, ens animen a fer l’últim esforç per arribar. Han estat pràcticament 30 minuts de pujada continuada i esforç, però no valen les queixes contra el vici de córrer!
Un cop a dalt, ens abriguem bé perquè el fred és intens, saludem als companys que estan per allà, gaudim una estona de les vistes, fem 4 fotos i iniciem la baixada de nou cap a Can Robert, on allà si, acompanyats de la coca i de les begudes que ofereix l’organització acabem de fer petar la xerrada amb els companys comentant les anècdotes de la jornada i també dels plans de futur del nou any que tenim ja aquí mateix!
Escrit per: Jordi Vilajosana.
Una cursa molt curta però molt intensa, val la pena participa-hi amb un dia tan especial.
Anar-hi i afanyar-se per pujar abans que els corredors i esperar-los a dalt per veure i aplaudir la seva arribada és emocionant! és el primer cop que ho he fet, però no serà l’últim!